Sin City ? No, Renaissance
Renaissance, un film de Christian Volkman que ens trasllada a un París futurista i ens submergeix en un tramat
d’espionatge, va arrasar a França aquesta primavera.
El film, es presenta amb un gran desplegament de tècnica així com també és presentat en blanc i negre. Si Sin City et va agradar, Renaissance tornarà a fer les mil i una delicies en la teva ment. Malhauradament però… no hi ha data pel seu llançament als cinemes del nostre país.
Per anar obrint boca … visiteu la seva web: renaissance-lefilm.com
Una altra pel·lícula de la qual caldrà estar pendents, és A Scanner Darkly, un film de Richard Linklater, que pel que tinc entès està filmada amb actors i escenes reals, però amb un efecte d’animació.
Jo n’he vist fragments, i vosaltres també podeu tot fent ús del gran: youtube.com
27 d’Agost
Vint-i-set d’agost, aviat farà un més en el que coses i coses fan any, un mes en que tot comença i que acaba, quan s’acaba la festa. Escric des de casa la Laia pensant que avui, el problema mes gran és la manca de roba neta per a vestir al dinar de festa major. Deixem enrere dues nits, o millor dit, dos dies gairebé frenètics en els quals, en major o menor mesura, hi hem estat tots, n’hem tret tot el suc possible, i ara ens toca asseure’ns a mirar les fotos i esperar mentre ho fem a que arribi la vinent. Amb més ampolles gegants, amb més fotos com les que el que vau venir a la festa ja haureu vist…
Cares, cares i mil cares, gestos i gestos, milers d’ensopegades, i és que de moderació, ben poca. Avui només queda que l’hereu, el David, em faci hereu a mi, serà un any (segons diu ell) força merdós, el temps dirà.
Però … sempre amb tu 
eyeOS … la porta al futur!
Avui m’assec davant l’ordinador disposat a parlar-vos d’una gran novetat, que potser molts ja coneixereu, però que a mi,
quan farà cosa d’un més la vaig llegir al diari, em va sorprendre, estic parlant d’”eyeOS” una utilitat de software lliure disponible per a Windows, Linux i FreeBSD que permet a l’usuari registrat tenir un disc dur a internet. Ja sé, alguns pensareu, per això, em faig una compta gmail, i tinc gairebé 3GB de capacitat (almenys el meu volta els 3GB), però no, eyeOS va un pas més enllà, eyeOS et permet tenir un escriptori a internet, aquest escriptori disposa entre altres aplicacions de: un processador de textos, un calendari, llista de telèfons, una calculadora, una eina per enviar missatges, un taulell d’anuncis, un navegador web, i fins hi tot té paperera de reciclatge! i un llarg etc.
A sobre, et permet canviar el tema de l’escriptori, podent-lo fer similar a sistemes visuals com ara XFCE o els de MAC així com també permet canviar el fons de pantalla. Vaja, que és una completíssima aplicació, que és gratuïta, i per acabar-ho de rematar, la iniciativa és catalana, segons recordo, crec que eren tres nois del bages!
Bé, no us faré esperar més, la web en qüestió és: eyeos.org
what became of the libertines ?
Acabo de plegar de treballar, dilluns, sóm dilluns, arribo a casa i engego l’ordinador i la primera
cançó que em passa pel cap escoltar és aquesta, la “What became of the likely lads” i em pregunto això, em pregunto què se’n va fer dels libertines, aquell grup que tant em va entusiasmar, aquel del qual em vaig deixar perdre un concert pensant-me que haurien omplert tota la Razzmatazz, quan només en van omplir, crec que vaig llegir un 80%.
FUCK! vaig pensar, com poder deixar escapar una oportunitat així, ara, ara m’he de conformar amb moments com ara, que tot escrivint aquestes ratlles mal escrites, gaudeixo de la seva música (passa la cançó, sona … “What a waster”), déu méu, la seva música, punk rock d’allò més estrident i a la vegada poètic, que en el seu segon disc va deixar-se contagiar pel pop fent del grup, un dels grups que per mi tenien més força del moment. Va ser, si la memòria no em falla, un 15 de desembre del 2005 (ja sense Pete Doherty que l’havia hagut de deixar a l’agost), si! van plegar, com poden ! El cas és que tot sovint encara em pregunto perquè no van ser capaços de mantenir el grup unit, perquè van intentar substituïr l’insubstituïble Pete Doherty, perquè! el cas es que ara, tant sols els Dirty Pretty Things, em poden tornar aquell alè de gaudir d’un concert que s’assimili als seus. Babyshambles, no em deceb, però no crec que conservi la essència libertine.
Sense més, us deixo amb enllaços a la cançó que m’ha inspirat aquest post:
dirty … pretty … things
Dirty Pretty Things, aquesta és l’actual banda de l’ex co-líder de “The Libertines”, Carl Barât d’estil rock i punk que a vegades es podria entremesclar amb petits tocs reggae. Dirty Pretty Things com ja he dit, és una banda liderada per Carl Barât, però que integra un altre component de “The Libertines”, Gary Powell (bateria), i també a Anthony Rossomando (guitarrista), qui va substituïr a Pete Doherty al ser expulsat de “The Libertines”; també compten amb la presència del seu últim component, Didz Hammond, del grup “The Cooper Temple Clause” que per cert, toca el baix.
El nom Dirty Pretty Things, va ser donat un temps més tard de la formació de la banda, que es va fer oficial el 15 de setembre de 2005. El seu debut als escenaris es va donar a Itàlia i París.
Entre els seus èxits més sentits es troben cançons com Bang Bang You’re Dead (cliqueu per veure el vídeo), amb la que van iniciar la seva carrera tot penjant-ne un pre-videoclip a la seva web i que es podia veure de forma gratuïta.
Dirty Pretty Things ja han visitat el nostre païs en dues ocasions (que jo tingui constància), a la Sala Razzmatazz i en el festival “Summercase”, les dues ocasions aquest mateix any.
La seva web: dirtyprettythingsband.com/
juanJo sáeZ
Què dir-vos sobre aquest il·lustrador nascut a Barcelona ? 
Doncs res, us parlaré del què fa, que és ben mirat el que a mi m’agrada.
Que jo sàpiga, té editats dos llibres, “Viviendo del cuento” i “el Arte, conversaciones imaginarias con mi madre” (del que podeu veure la coberta al costat dret d’aquestes línies). Doncs bé, Juanjo Sáez amb un to irreverent i amb un dibuix simple però més que explicatiu critica tot allò que no li agrada. En el seu primer llibre, Viviendo del cuento, pretenia ser una recopilació de les seves tires per la revista “H” però va acabar esdevenint un compendi i resum que relata, d’una forma molt divertida i a la vegada corrosiva, tot l’ambient modern i artístic de la ciutat de Barcelona dels seus temps.
En el segon, fa un repàs general sobre l’art modern tot imaginant converses amb la seva mare, un llibre sens dubte molt interessant per als que bulguin aprendre quatre pinzellades sobre art modern sense gaire esforç mental, això si, sempre, amb la mirada crítica de Sáez. Sens dubte és per mi, un dels millors il·lustradors del moment, pel fet de no buscar un dibuix perfecte, sino, per fer un dibuix simple però que transmet el missatge que pretén transmetre de forma immediata.
Els dos llibres han estat editats per la editorial mondadori i es poden adquirir en qualsevol llibreria.
La seva web: Juanjosaez.com
