només una cançó.
I would say I’m sorry,
If I thought that it would change your mind.
But I know that this time,
I have said too much,
Been too unkind…
I tried to laugh about it,
Cover it all up with lies.
I tried to laugh about it,
Hiding the tears in my eyes.
Cause boys don’t cry.
Boys don’t cry.
I would break down at your feet,
And beg forgiveness,
Plead with you.
But I know that it’s too late,
And now there’s nothing I can do…
So I tried to laugh about it,
Cover it all up with lies.
I tried to laugh about it,
Hiding the tears in my eyes.
Cause boys don’t cry.
Boys don’t cry.
I would tell you,
That I loved you,
If I thought that you would stay.
But I know that it’s no use,
That you’ve already,
Gone away…
Misjudged your limit,
Pushed you too far,
Took you for granted,
I thought that you needed me more…
Now I would do most anything,
To get you back by my side.
But I just keep on laughing,
Hiding the tears in my eyes,
Cause boys don’t cry.
Boys don’t cry.
Boys don’t cry…
The Cure – Boys Don’t Cry
Festes de la Mercè
Bé doncs vam anar una bona colla a les festes de la Mercè de Barcelona, el primer dia sols érem tres i vam veure un tros del concert de Najwa Nimri, i la seva música electrònica. El diumenge vam ser més i vam veure ni més ni menys que a aquesta gent, el seu concert, el de Dirty Pretty Things, començaren pel You Fucking Love It, i van acabar amb I Get Along, dels Libertines!
I després ens els vam trobar 
ja penjaré les fotos!
OH, per cert! I he trobat un nou videoclip seu! DPT – Wondering
I com a curiositat, aquí van tocar al Reading festival amb Carl Barat que tenia el braç trencat, i un guitarra extra ( NOTA: fa un any tot just, tocaven al mateix festival com a The Libertines)
Quin títol posar-hi ?
“Lo que la gente llama amor es una adicción, como el tabaquismo. Se empieza en la adolescencia, sin ton ni son, por imitar a los mayores. Luego ya no te puedes quitar del vicio y te acabas dejando la salud y el dinero en una cosa que, en el fondo, no te produce la más mínima satisfacción.”
Manolo Villares, Rabus, en Mauricio o las elecciones primarias.
Eduardo Mendoza
Between You And Me, Patryk Rebisz
Tracta d’un curt, fins aquí aparentment normal, però no ho és tant si diem que el curt està fet a base de fotografíes que es van fer amb una Canon D20 i que està fet amb 2000 fotos. Vegeu-lo.
Personalment el trobo molt interessant.
LOST
Necessita presentació ? L’avançament de la 3a temporada, falta un mes!
i…… què volen dir ….. “LOS NÚMEROS CHUNGOS” ? Què, prefereixes no llegir i mirar el vídeo en castellà (V.O.S.) ? Mira:
Bé i ja sé que després d’això ja no voldreu veure res més, però heus aquí un repàs pels 50 anys de la televisió a Espanya, és trist, perquè fa 50 anys, es veu que IBM començava a inventar el seu primer disc dur, i aquí tot just feiem tele.
Vadepubli!
Oh Argentina , la deesa argentina, això si que és publicitat!
Alguns de l’Sprite, que són boníssims, el primer i el segon, que alguns haureu tingut la sort de veure a les televisions espanyoles.
Un altre d’una cervesa molt i molt bó, és aquest.
Aquest ja no és argentí, almenys crec que no! i, espero que alguns hagueu tingut la sort d’haver-lo vist abans, perquè sens duote, val la pena!
I trencant de raons, Bansky ha tornat a actuar, en aquest cas, els visitants de DisneyLand podien veure un ninot a tamany real que emulava un près de Guantanamo, el ninot en sí no era més que una nina inflable vestida amb el mono taronja de presoner i el cap , mans i peus tapats. L’escena es va poder veure durant més o menys una hora i mija, just el temps que van tardar els agents de seguretat a parar l’atracció i retirar-lo.
Les 3 imatges que han sortit a la llum : Primera – Segona – Tercera
I passant per un moment al món dels fotologs, heus aquí un d’allò més curiós
I per acabar, i perquè si, perquè em dona la puta gana, TIME FOR HEROES!
pocalletra, moltaimatge!
Avui ja ho diu el títol, poca lletra i molta imatge. Primer us deixo un vídeo d’uns dibuixos animats, que de ben segur, els que hagueu estat atents a l’actualitat d’aquest útlim any, hi trobareu molts reflexos de la realitat.
Be i per seguir us poso un vídeo d’uns tios que fan una cosa molt però que molt espectacular, el material, no sé ben bé quin és, ells diuen “thermites” (en anglès clar) i no sé què pot ser, sembla ser una mescla entre òxid d’acer i alumini, o algo per l’estil, mireu què fan, desfàn nitrògen líquid! Mireu el primer vídeo. I un altre vídeo.
Per als que saben anglès, i volen veure alguna cosa més sobre Steve Irwin (1962-2006), un vídeo. Un vídeo de pífies.
I fins la pròxima!
retorn.
Doncs després de tant temps sense posar res aquí, avui parlaré de mi, només dir que avui he començat el meu cicle formatiu d’Art Final de Disseny Gràfic, el professor que he tingut, d’etiqueta! el dissenyador Salvador Vinyes, pots
er no molt conegut fora del Berguedà, però si dins d’aquest. M’ha fet gràcia la seva metodologia en quant a classes i tots els procediments que això comporta, i res, que d’aquest home, espero aprendre’n molt, que per alguna cosa hi deu ser 
No sé ben bé què més us podria dir, que tinc moltes ganes ja de posar-me “manos a la obra” i poder dir que jo també tinc alguna coseta de dissenyador gràfic dins meu, tot i que crec, que mai s’arriba a ser el Dissenyador Gràfic perfecte o definitiu (això també passa amb els artistes) , perquè ben mirat, estem en continu reciclatge i aprenentatge.
En fi amics i amigues, tot està per veure. Em mantindré en contacte, corto y cambio.
I ja només com a curiositat, sabieu que a l’agost del 2006, segons l’inventari que realitza Blogcensus, la llengua catalana és la segona amb més blocs (123320), just per darrere de l’anglès (1958443 ) i per davant del francès (83950).
Oh, si , ja me n’oblidava, també avui m’he fet usuari de la Wikipedia.org , així aprofitaré algun dels meus matins a ampliar el número d’articles a la Viquipedia en català, si algú hi vol contribuïr però no té usuari i creu que tampoc se’n vol fer cap, em pot enviar el seu article i jo li publico! Bé doncs, molta sort a tothom, i salut!
tàrrega … fenomenal.
No creia al pensar que anava a Tàrrega que la cosa pogués assolir tal magnitud, no creia que hagués pogut sentir res semblant des que vaig redescobrir el meu tarannà patumaire, no creia poder disfrutar una festa tant com ho he fet amb aquesta, us estic parlant senyors i senyores, nois i noies, de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega.
Amb el meu cosí com a amfitrió, el primer dia, el dijous ja es presentava d’allò més prometedor, arribavem a la càpital del teatre amb la Laia al voltant de les 7 i mija, el GPS ens deixa just davant la porta de la casa on passarem els pròxims dies. Entrem i el primer que fem és presentar-nos una mica de nou (maria, et presento la maria).
Posem fil a l’agulla i mentre dos preparen el sopar, jo preparo altres coses més apetitoses, acabat, agafem els entrepans i sortim a veure què trobem, l’espectacle “Ju Ja” pel qual hem pagat 15 € d’entrada no comença fins el divendres a les dues de la matinada. Ens n’anem fins el passeig de la muralla de Tàrrega, allà ens trobem amb un grup que amb uns ninots a l’estil Barrio Sésamo, emulaven un concert (vegeu video a youtube) que em va semblar fantàstic, nomes vaure allò, ja vaig pensar que havia valgut la pena anar a Tàrrega, però tot estava per venir, ens vam asseure a la gespa i vam sopar amb els nostres entrepans. Aquest mateix dia, en una nit, vam gaudir també d’una obra completa de dansa a la Plaça de les Nacions sense estat, i també d’una batukada a l’estació d’autocars de la ciutat. A l’arribar a casa, una banyada a la piscina i a dormir.
De la resta de dies, va anar arribant més i més gent, vam ser 10 i més, vam riure i riure, i vam anar a veure l’obra Ju Ja de la qual vam estar rient fins al diumenge, l’últim dia, un espectacle que es descriu a ell mateix d’aquesta manera:
“ Espectacle de sketchs d’humor de curta durada cosits a mà. Ju Ja, és a dir, l’alter ego de Juan Andrés González i Jano de Miguel, aposta per un humor àcid, crític, corrosiu, directe i fresc que ens recorda les situacions quotidianes. No existeix la quarta paret. Públic i actors es confonen en una experiència comuna a través de riallades espontànies provocades per un humor… ¿intel·ligent? “
Aquell mateix dia, poc més vam fer, ja que l’assistència a aquesta obra ens va partir la nit i al sortir-ne la gent tenia son, vam anar a seguir la festa a casa. I bé , a partir d’allò, a destacar, el Teatre Més petit del món, cabia dins d’una caixa d’uns 50×50 centímetres quadrats i que per un €uro podies veure’n l’obra que s’hi representava, simple, però ben curiosa.
Dels dies que en van seguir recordo espectacles al carrer, mescles entre malabarismes i humor d’un curiós home d’Estats Units, una procedència de la qual ell mateix va fer notar que s’avergonyia, també recordo algun que altre espectacle de dansa més, algun altre espectacle de malabars amb els peus i algun pallasso també, però aquest, amb poca gràcia.
De tot plegat només puc dir que ja tinc ganes de tornar-ho a viure per veure-ho i que per saber què és realment, s’ha de viure, i com jo, veure-ho.
